Resums manuscrits de Víctor Godino Olmo
RESUM MANUSCRIT 1
Glossari
Mamella: òrgan dels mamífers que conté la glàndula mamaria.
Nucli: orgànul biosòfil de les cèl·lules eucariotes, envoltat per una doble membrana, que conté els cromosomes i és essencial per a les funcions de la cèl·lula.
Oviducte: conducte per on els ous passen de l’ovari a l’exterior o a l’úter.
Embrió: organisme viu en les fases inicials de desenvolupament.
Citoplasma: constituent fonamental de les cèl·lules
Úter: òrgan de l’aparell reproductor encarregat de mantenir l’embrió en condicions adequades.
RESUM MANUSCRIT 2
Qüestions fitxa 4: la revolució genètica
Tenint en compte el text, comenta breument l’aplicació que planteja de la clonació d’éssers humans, si té legitimitat, la realitat que dissenya, les conseqüències, el control, la prohibició o l’autorització, l’acceptació, el rebuig, etc.
L’aplicació que planteja seria com a cultiu amb l’objectiu de donar òrgans als ciutadans que ho necessitessin. L’autor no construeix un realitat de ciència ficció sinó que prefereix il·lustrar la necessitat humana de protegir, subsistir i estimar.
Busca a Internet alguna referència a l’actualitat del problema (clonació de simis, expectatives de la clonació d’humans amb finalitats mèdiques, legitimitat d’aquestes pràctiques per la comunitat científica...).
(Prové de la font: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/11/14/ciencia/1195041183.html)
L’article ens explica que s’ha aconseguit crear per primer cop varies dotzenes d’embrions clonats a partir de simis adults, cosa que fa que es creï el temor que es pugui utilitzar aquesta tècnica per crear clons humans. Els intents de crear clons humans s’han vist paralitzats per problemes tècnics i per controvèrsies a la investigació de tipus fraudulentes.
La nova tècnica, molt similar a la utilitzada amb l’ovella Dolly, pot revolucionar realment l’eficàcia amb la que els experts poden transformar òvuls humans en embrions clonats.
En aquesta ocasió, segons l’article, el primat utilitzat és un macaco rhesus de deu anys. Els científics han aconseguit extreure cèl·lules embrionàries de embrions clonats i han aconseguit que es transformessin al laboratori en teixit cardíac i neurones cerebrals madures. Els científics en qüestió afirmen que és l’avanç que tots esperaven perquè fins ara existia la sensació que havia una barrera insalvable.
RESUM MANUSCRIT 3
Éssers vius: són capaços de fer còpies de si mateixos.
Teoria de Charles Robert Darwin: la contínua competència entre les espècies pels recursos del medi és allò que selecciona les seves característiques.
Gen: fragment de cromosoma que codifica una proteïna.
Genoma: conjunt de tots els gens d’un organisme.
Cèl·lula: unitat fonamental dels organismes vius.
Paret: controla l’intercanvi de substàncies amb l’exterior.
Nucli: s’hi troba l’ADN que dirigeix la síntesi de proteïnes i el mecanisme d’herència.
Citoplasma: s’hi troben diversos orgànuls.
RESUM MANUSCRIT 4
Proves de paternitat:
(Extret de: http://es.wikipedia.org/wiki/Prueba_de_paternidad)
És aquella prova que té com a objectiu determinar el parentiu ascendent en primer grau entre un individu i un home (presumpte pare).
Aquesta proba es basa en comparar l’ADN nuclear d’ambdós. L’èsser humà, al tenir reproducció sexual, hereta un al·lel de la mare i un altre del pare. Un fill deu tenir per a cada locus un al·lel que provingui del pare. Aquesta comparació és realitza comparant entre 13 i 19 locus del genoma del fill, del presumpte pare i opcionalment de la mare, en regions que són molt variables per a cada individu anomenades STR.
Per a determinar estadísticament l’exactitud de la prva, es calcula l’índex de paternitat, el qual determina la probabilitat de que no existeixi una persona amb el mateix perfil d’al·lels entre la seva raça.
Quan no es compta amb mostres del presumpte pare,es pot obtenir un índex de paternitat utilitzant mostres dels pares paterns.
RESUM MANUSCRIT 5
Resum d’audiovisual
(http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=16882&p_ex=gen%E8tica&p_num=3)
“Les manipulacions genètiques”
Durada: 4min.
Programa Enciclopèdia audiovisual de les Ciències i de les Tècniques (In situ). Reproducció i salut
Idioma Català
Producció Centre National de Documentation Pedagogique (París), 1993
Any de producció 1993
Àmbit Ciències naturals, Tecnologia, Tutoria, Ciències socials
Àrea Biologia, Tecnologia, Ciències per al món contemporani, Educació per la ciutadania, Anatomia aplicada, Ciències de la naturalesa, Tecnologia industrial
A la societat actual, l’expressió “manipulacions genètiques” evoca imatges negatives. Malgrat això, l’ésser humà manipulava altres éssers vius molt abans de la descoberta del codi genètic. Aquesta manipulació consistia en seleccionar espècies animals. D’aquesta manera, s’afavoria determinats caràcters que responien a les seves necessitats.
L’enginyeria genètica es una tecnologia relativament nova que consisteix en manipular el material genètic per respondre a necessitats precises com el tractament de malalties hereditàries.
Actualment, només coneixem una petita part dels nostres gens.
Mitjançant les manipulacions genètiques, la tècnica del clonatge permet produir industrialment molècules biològiques de interès mèdic com la insulina humana d’origen bacterià.
L’aplicació més coneguda i discutida de l’enginyeria genètica és el seu ús terapèutic. Aquestes tècniques permeten substituir gens anormals per gens normals i curar així malalties hereditàries.
· Resums manuscrits d’Estèfan López Verdejo
RESUM MANUSCRIT 1
Les cèl·lules mare
Les cèl·lules mare són unes cèl·lules sorprenents el destí de les quals encara no s'ha "decidit". Es poden convertir en una gran varietat de cèl·lules per mitjà d'un procés conegut com la "diferenciació".
Els científics estan fascinats davant la possibilitat d'aprofitar l'espectacular força natural d'aquestes cèl·lules mare embrionàries per curar moltes malalties diferents. Per exemple, el Parkinson i l'Alzheimer sorgeixen arran del deteriorament de determinats grups de cèl·lules del cervell. Els científics esperen substituir el teixit del cervell que s'hagi perdut trasplantant cèl·lules mare d'un embrió a la part danyada del cervell.
En un futur proper, la investigació en cèl·lules mare podria revolucionar la manera com els metges tracten moltes altres "malalties mortals" com un vessament cerebral, la diabetis, les malalties del cor i, fins i tot, la paràlisi.
Tipus de cèl·lules mare:
- Cèl·lules mare embrionàries: són cèl·lules cultivades obtingudes a partir masses de cèl·lules internes no diferenciades de la primer fase de l’embrió humà (sovint anomenat blastocist, que és un embrió entre 50 i 150 cèl·lules). La recerca amb cèl·lules mare embrionàries serà objecte d'una major investigació que les cèl·lules mare adultes segons el National Institutes of Health.
- Cèl·lules mare adultes: són cèl·lules mares no diferenciades trobades entre cèl·lules diferenciades d'un teixit específic, normalment multipotents. Actualment ja són emprades en els tractaments per un centenar de malalties i condicions. També són anomenades cèl·lules mares somàtiques, ja que no cal que provinguin de cèl·lules d'adults sinó que també es troben en la mainada.
- Cèl·lules mare del cordó umbilical: són derivades de la sang de la placenta i el cordó umbilical després de néixer. Des del 1988 aquestes cèl·lules han estat emprades en el tractament de la malaltia de Gunther, les síndromes de Hunter, Hurler i la leucèmia limfocita aguda i tot d'altres problemes que ocorren bàsicament en la mainada. La sang de cordó umbilical ha esdevingut tan comuna que hi ha bancs de cordons umbilicals que accepten donacions dels pares.
- Les cèl·lules mare induïdes, que s’obtenen de cèl·lules adultes de la pell. Van ser descobertes al 2007 per James Thomson. L’objectiu és convertir aquestes noves cèl·lules en cèl·lules diferenciades que no provoquin el creixement dels tumors.
Procediment per obtenir cèl·lules mare induïdes:
S’introdueixen quatre gens específics en el nucli utilitzant retrovirus que converteixen una cèl·lula especifica en cèl·lula mare. Aquesta va ser la gran sorpresa de la investigació sobre les cèl·lules mare: el fet que amb només quatre gens s’aconseguia obtenir una cèl·lula mare.
Els gens ARN del virus s’incorporen al genoma de la cèl·lula de la pell.
En el cultiu de fibroblasts de la pell modificat s’obtenen cèl·lules mare.
Cultiu de cèl·lules mare pluripotencials.
Modificant les cèl·lules mare s’obtenen cèl·lules diferenciades.
Per què es fan servir els virus?
Els virus tenen una enorme capacitat d’infectar les cèl·lules en introduir-hi els seu material genètic nociu. Si reemplacem el material genètic propi del virus pel que necessita la cèl·lula, estem convertim el virus en un missatger extraordinari. El virus seria com el cavall de Troia: a dintre seu porta l’ADN, material genètic, que podem modificar.
La clonació
La clonació és el procés de crear una còpia idèntica de quelcom. En biologia, es refereix col·lectivament als processos utilitzats per crear còpies de fragments d'ADN (clonació molecular), cèl·lules (clonació cel·lular) o organismes. El terme també cobreix els casos en què organismes com els bacteris, insectes o plantes es reprodueixen asexualment.
El primer mamífer clonat amb èxit a partir de cèl·lules somàtiques fou l'ovella Dolly a l'Insitut Rosilin d'Escòcia l'any 1997. No obstant la tècnica comportà una sèrie de dubtes ètics sobre la utilització d'aquesta tècnica en persones en especial en sectors cristians.
Éssers vius clonats.
Les cèl·lules adultes poden convertir-se de nou en cèl·lules mare progenitors d’un nou organisme. D’aquesta manera, en teoria, podem fer copia de qualsevol esser viu, dels quals s’anomenen clons.
El genoma dels clons és idèntic que el del seu progenitor (com el dels bassons idèntics), mentre que els dels individus que provenen de reproducció sexual es barregen dels genomes dels dos progenitors. L’evolució va intentar precisament la reproducció sexual per generar diversitat genètica. Actualment, la clonació d’animals és una tècnica complexa que produeix individus que acostumen a viure menys i son més propensos a certes malalties. La gnòmica n’investiga les causes.
RESUM MANUSCRIT 2
Què és l'epigenètica?
Sovint s'atribueix a Conrad Waddington (1905-1975) l'encunyació del terme "epigenètica" l'any 1942 com "la branca de la biologia que estudia les interaccions causals entre els gens i els seus productes que donen lloc al fenotip". Les primeres aparicions de l'epigenètica en la literatura daten de mitjan segle XIX, encara que els orígens del concepte poden trobar-se ja en Aristòtil (384-322 AC).
Com modela la vida la epigenètica? El camp de l'epigenètica intenta determinar com afecten a la funció genòmica dels mecanismes que regulen la manera en què els gens són processats. Els factors epigenètics inclouen tant patrons espacials, com l'organització espacial de l'ADN al voltant de les proteïnes histones, com la marcació bioquímica. La epigenètica proporciona també un mitjà pel qual el material genètic pot respondre a les canviants condicions ambientals. Encara que les plantes no tenen sistema nerviós ni cervell, les seves cèl·lules tenen l'habilitat de memoritzar els canvis estacionals. En algunes espècies bianuals, aquesta habilitat està lligada a la seva capacitat per florir a la primavera, quan es detecten temperatures ambientals més altes. Diverses investigacions han demostrat que l'exposició al fred durant l'hivern dispara canvis estructurals en la cromatina que silencien els gens de la floració en algunes espècies de créixens. Aquests gens es reactiven durant la primavera, quan els dies més llargs i les temperatures més altes són més conduents a la reproducció.
La epigenètica i el futur de les cèl·lules mare
Totes les fonts de cèl·lules mare tenen els seus pros i contres. Però què passaria si després de tot les teràpies de substitució de cèl·lules mare no fossin necessàries? Què passaria si poguéssim manipular les cèl·lules mare existents i estimular per proliferar i desenvolupar quan encara estan dins del pacient? Això pot semblar inversemblant avui dia, però els científics estan aprenent cada vegada més sobre els nínxols habitats per les cèl·lules mare, així com els senyals i els mecanismes epigenètics que controlen el seu destí. Aquest enfocament podria no seguir sent improbable per molt de temps. La recerca epigenètica té una importància fonamental per al desenvolupament de la tecnologia de cèl·lules mare ja que pregunta què és el que fa que una cèl·lula mare sigui una cèl·lula mare, i com es desenvolupa fins a convertir-se en un tipus de teixit específic. Cada cèl·lula en el cos adult conté exactament el mateix ADN (els mateixos gens). La diferència entre tipus cel·lulars, per tant, resideix en el subconjunt particular de gens que s'utilitzen. Es pot pensar en l'epigenètica com en les modificacions químiques de l'ADN que controlen aquesta utilització selectiva dels gens.
RESUM MANUSCRIT 3
Interpretació del dibuix esquemàtic.
La làmina ens mostra l’exemple de clonació de l’ovella Dolly.
S’extrau les cèl·lules mamàries d’una mamella d’ovella de raça Finn Dorset i, aquestes cèl·lules es mantenen en un medi de cultiu.
Per una altra part, es retira un òvul d’una ovella de raça Blackface escocesa. Després es retira del nucli de l’òvul.
A continuació es fusiona aquest òvul sense nucli i la cèl·lula mamària de raça Finn Dorset. D’aquesta fusió obtenim una cèl·lula amb citoplasma de Blackface escocesa i nucli de Finn Dorset. Aquesta cèl·lula es cultiva en un oviducte d’ovella lligat, on es recupera l’embrió en les primeres fases.
S’implanta l’embrió a l’úter d’una ovella col·laboradora i neix una ovella de la raça Finn Dorset.
RESUM MANUSCRIT 4
Resum audiovisual: “Primera vedella in vitro de Catalunya”
Aquest vídeo parla de la gestació de vedelles produïdes in vitro.
Hi ha vaques que tenen molta producció de llet, d’avegades aquestes femelles no es poden quedar prenyades, s’ acaba la seva vida productiva i es porten a l’escorxador. Això és un problema per als ramaders ja que la qualitat genètica d’aquestes vaques esperen no tenir descendència.
El vídeo ens diu que unes estudiants, per tal de preservar la qualitat genètica d’aquestes femelles, han fet possible, per primer cop a Catalunya, la gestació de vedelles produïdes in vitro.
La mare de la primera vedella in vitro de Catalunya era una vaca que tenia una molt bona producció de llet, encara que no es va quedar prenyada tots i els nombrosos intents.
Una vegada sacrificada a l’escorxador, es van recuperar els seus ovaris i a partir d’aquests, es van extraure els òvuls per fecundar-los amb espermatozous d’un toro amb una molt bona genètica lletera.
Una vegada passats 7 dies es transfereixen els embrions obtinguts a diferents vaques receptores que els gesten fins el seu naixement.
Així es va concebre la vedella que han batejat, Autonoma. Amb el naixement de l’Autonoma, les investigadores han consolidat la tècnica, ara ja es pot oferir un servei obert als ramaders per tal de obtenir descendència de les seves millors vaques.
· Resums manuscrits Alejandro Ramírez
RESUM MANUSSCRIT 1
Biotecnòloga: Cèl·lules mare i clonació.
Les cèl·lules mare són cèl·lules no diferenciades susceptibles de convertir-se en cèl·lules d’altres tipus de teixit.
L’ importància de les cèl·lules mare rau en la possibilitat de fabricar teixits i organisme la mateixa informació genètica de l’individu, per tal d’evitar problemes de rebuig. Hi ha diferents tipus de cèl·lules mare:
-Les embrionàries: Procedents d’embrions execents de fertilització in vitro (presenten problemes ètics.)
- Procedents de cordo umbilical o adults: El seu ús no presenta problemes ètics.
- Les cèl·lules mare induïdes: S’obtenen de cèl·lules adultes de la pell. L’objectiu és convertir aquestes cèl·lules noves en cèl·lules diferenciades que no provoquin el creixement de tumors.
Els virus: tenen una enorme capacitat d’infectar les cèl·lules en introduir - hi el seu material genètic nociu, ha dins seu porta ADN i material genètic modificable.
Existeix una ampla controvèrsia amb les cèl·lules mare, que prové bàsicament dels mètodes de creació de cèl·lules mares. La recerca en particular de cèl·lules mare embrionàries es particular, ha esdevingut un tema extremadament sensible. Això és degut a què amb l'actual estat de la tecnologia iniciar una nova línia cel·lular ha de menester o bé la destrucció d'un embrió humà o fer ús de la tecnologia de clonació terapèutica. Els opositors a la recerca diuen que aquesta pràctica sigui un cavall de Troia per a la clonació reproductiva i equivalent al tractament com a objecte d'un humà en potència. Contràriament els proinvestigació argumenten que és necessari apostar per la investigació de cèl·lules mare embrionàries ja que s'espera que les tecnologies resultants tinguin un potencial mèdic significatiu. L'intens debat a dut a què les autoritats estats i internacionals promoguessin lleis per de més o menys rigidesa segons l'entorn cultural per posar límits en la investigació basats en valors morals, socials i ètics.
RESUM MANUSCRIT 2
Biotecnologia
Entenem per biotecnologia el conjunt de disciplines o ciències que té per objectiu l'estudi dels éssers vius o parts dels éssers vius per tal d'obtenir-ne béns i serveis. La seva zona d'estudi està entre la biologia, la bioquímica i l'enginyeria química i té a més gran repercussió en la farmàcia, medicina, microbiologia, la ciència dels aliments i l'agricultura, entre d'altres camps. El coneixement de què disposen els biotecnòlegs, que fa de lligam entre la biologia i l'enginyeria química, els permet d'optimitzar i dur a gran escala la síntesi de productes que afecten tots aquests camps citats.
Probablement el primer que va usar aquest terme va ser Karl Ereky , enginyer hongarès el 1919.
Una secció de la biotecnologia és l'ús directe d'organismes per a la producció de productes orgànics (alguns exemples són la cervesa, els productes làctics). Actualment els bacteris són emprats en la indústria minera en la biolixivació. La biotecnologia també és emprada per al reciclatge, tractament de residus, netejar les zones contaminades per activitats industrials (bioremediació), i per produir armament biològic.
Hi ha també aplicacions de la biotecnologia que no empra organismes vius. Els microxips d'ADN fets servir en les anàlisis genètiques en són un exemple. Hi ha moltíssimes produccions que es fan amb només la reacció dels enzims dels microorganismes.
La biotecnologia moderna està freqüentment associada amb l'ús dels microorganismes genèticament modificats com l'E. coli o el llevat Saccharomyces cerevisiae per a la producció de substàncies com la insulina o els antibiòtics. També es pot referir als animals transgènics o plantes transgèniques, com el moresc. Cèl·lules animals modificades com les de l'ovari de l'Hàmster xinès (CHO) entre moltíssimes altres són altament emprades per als assajos de les indústries farmacèutiques. Actualment obre expectatives l'ús de les plantes com a bioreactors barats.
La biotecnologia també està comunament associada amb la recerca de noves teràpies i dispositius de diagnòstic.
RESUM MANUSCRIT 3
Historia de l’ovella Dolly.
L'ovella Dolly (5 de juliol de 1996 – 14 de febrer del 2003), va ser el primer mamífer en ser clonat satisfactòriament a partir d'una cèl·lula adulta. Va ser clonada a l'Institut Roslin d'Escòcia on hi va viure fins que va morir als sis anys. El seu naixement va ser anunciat el 22 de febrer de 1997.
L'ovella va ser originalment anomenada amb el codi "6LL3". El nom "Dolly" prové d'un suggeriment per part dels professionals que van col·laborar en la concepció en honor a Dolly Parton perquè la cèl·lula de glàndula mamària a partir de la qual va ser clonada[1]. La tècnica es va fer famosa ja que el seu naixement es devia a una transferència nuclear de cèl·lula somàtica, en la qual és inserit un nucli en un oòcit denucleat que és fusionat i esdevé un embrió. Quan la Dolly va ser clonada a partir d'una ovella de sis anys de vida va ser el centre de molta controvèrsia que encara perdura fins avui.
El 9 d'abril del 2003 el seu cos dissecat va ser col·locat al Museu Reial d'Edimburg, un dels Museus Nacionals d'Escòcia.
La Dolly va ser creada per un equip de recerca liderat per en Ian Wilmut de l'Institut Roslin d'Escòcia. La fita de la recerca havia de ser assegurar l'èxit de la reproducció d'animals modificats genèticament per a produir proteïnes terapèutiques en la seva llet. Aquest equip ja havia aconseguit cultivar dos clons d'ovelles en laboratori a partir de cèl·lules embrionàries, anomenats Megan i Morag; el treball va ser publicat al Nature el 1996. La Dolly fou una ovella Finn Dorset, creada a partir de cèl·lules mamàries adultes absolutament diferenciades fent servir la tècnica anomenada transferència nuclear de cèl·lula somàtica; la seva concepció va ser descrita en una publicació del Nature del 1997]. Així doncs, la Dolly va ser el primer mamífer clonat a partir d'una cèl·lula adulta.
RESUM MANUSCRIT 4
Alimentació per animals clonats.
En teoria , alimentar-se d’animals clonats no produeix cap risc per la salut. Però els animals clonats fins ara acostumen a envellir ràpidament i tenir problemes de salut. Potser per això, cap ramader se li acudeix clonar animals per seleccionar característiques que li interessin. Quin sentit tindria seleccionar vaques que donen més llet, si estan malaltes i moren abans que les no clonades?
Sovint la realitat o les necessitats van per davant de la llei, però, en aquest cas, la llei permet fer una cosa que cap ramader fa. Potser és perquè hi ha més inconvenients que avantatges?
Per una altra banda, un grup d’experts en bioètica no té clar que hi hagi prou raons per justificar la clonació d’animals de granja i que l’informe de la comissió europea mira la seva aplicació massa alegrement.
RESUM MANUSCRIT 5
Clonació Humana.
La clonació és l'acció de reproduir a un ser de manera perfecta en l'aspecte fisiològic i bioquímic d'una cèl·lula, es a dir, a partir d'una cèl·lula d'un individu es crea un altre exactament igual al anterior.
El procés per tal de clonar una persona és molt complicat: s'extrau una cèl·lula del que serà la mare o el pare biològic, i un òvul de la mare de lloguer, sense ADN, i se fusiona el òvul i les cèl·lules, i s'introdueix a l'úter de la mare de lloguer. Mai es podrà fer una còpia exacta, física i psíquicament, perquè dependrà de la educació i l'ambient al qual creixi.
Avantatges e inconvenients de la clonació
Avantatges:
Producció de porcs transgènics els òrgans dels quals siguin fàcilment trasplantats a humans.
Curació de malalties com els càncers, els virus i alguns síndromes degeneratius.
Rejoveneixement: pot ser algun dia serà possible invertir el procés d'envelliment.
Podrien invertir-se els atacs al cor.
Curar la infertilitat.
Substitució de les cèl·lules defectuoses.
Cirurgia: es podria reproduir parts del cos, com ossos i cartílags.
Inconvenients:
La clonació humana podria tenir unes conseqüències inimaginables: naixerien xiquets amb dos caps, dos cors...
Es podrien fer exercits per a lluitar, tots iguals , com si fórem robots.
Podrien fer moltes persones per complir una feina i llevarien treball ales persones.
La clonació al codi penal espanyol:
Espanya és el primer país al món que ha inclòs la clonació humana al seu codi penal, en quatre nous articles:
“Aquells que amb finalitat diferent, a la eliminació o disminució de les tares o malalties greus, manipulen els gens humans de forma que s'alteren els genotips seran castigats amb penes de dos a sis anys de presó”.
“Entre tres i set anys és la pena per aquells que utilitzen la ingeneria genètica per produir armes biològiques o exterminadores de l'espècie humana”.
“Seran castigats amb la pena de presó d'un a cinc anys qui fecundi òvuls humans amb qualsevol finalitat diferent a la procreació humana”.
“Aquell que practiqui la reproducció assistida a una dona, sense el seu consentiment serà castigat de dos a sis anys de presó”.
Com es pot veure, la pena màxima que es pot imposar per un
delicte de manipulació genètica, és de set anys.
· Resums manuscrits de Marc Bartolomé Sánchez
RESUM MANUSCRIT 1
Comentari de vídeo:
“La clonació Antonio Cruz “
http:/www.youtube.com/watch?v=Ize4qPs&op4
En aquest vídeo, es presenta el tema de la clonació . El doctor Antonio Cruz debat el tema de la clonació amb un capellà el qual esta en contra de la clonació, i que diu que qualsevol afer relacionat amb la clonació deuria d’estar prohibit.
Antonio Cruz explica algunes de les raons per les quals podria ser positiu i beneficiós per a les persones, com per exemple ajudar a curar malalties de transmissió genètica.
Es tracta el tema de la clonació en humans, que no es molt ben rebuda, i s’explica com va se clonada l’ovella Dolly.
El Dr. Antonio Cruz, explica dos tipus de clonació principals : clonació reproductiva i clonació terapèutica.
La clonació terapèutica, consisteix en que, durant el procés de mitosi, s’extreuen les cèl·lules mare d’un embrió per tal de ser trasplantats per curar possibles malalties i curar-les.
Amb aquest mètode, es podrien curar malalties com el parkingson.
El principal inconvenient moral d’aquest tema, es la creació d’embrions humans per curar malalties i les conseqüències morals pròpies.
RESUM MANUSCRIT 2
Que son els organismes Clònics ?
Document original: Evolución y biología evolutiva (Theodisius Dogbzhansky)
L’historia de la clonació s’inicia a la dècada de 1950, quan es van clonar per primera vegada granotes, en aquell moment però, nomes va tenir ressò en la comunitat científica.
Els organismes clònics son aquells que tenen un material genètic completament idèntic.
En 1997 quan s’obtingué el primer mamífer clònic, la famosa ovella Dolly , genèticament idèntica a un altre organisme adult.
En aquest experimental els científics van obtenir el nucli d’una cèl·lula de glàndula mamaria d’una ovella adulta, el van introduir dins d’un òvul d’una altre ovella i el van transferir a l’úter.
Com se sap, aquest experiment va despertar l’alarma social, En 1998, un físic nord-americà anuncia la seva intenció d’iniciar els primers assajos de clonació humana.
La manera d’obtenir individus clònics es aparentment senzilla. N’hi ha prou amb agafar el nucli d’una cèl·lula de l’individu que es vol clonar i introduir-lo en un òvul.
domingo, 14 de junio de 2009
sábado, 14 de marzo de 2009
La vida
No hi ha una definició concreta de vida, el científics tenen diferents definicions, com la de “la vida es desequilibri” que indica que res té una veritat absoluta , és diu que més, que no sols està formada per matèria i energia, ja que necessita fer servir diversos mecanismes per adaptar-se a les variacions de les condicions ambientals, és l’anomenada evolució
L’origen prové d’èpoques passades del nostre planeta, basades en el carboni i l’aigua:
El carboni format per una nebulosa, sorgeix de l’interior de la terra, es va acumular en la formació del planeta,els essers vius assimilen aquest carboni.
L’aigua que forma la major part de la terra, és diu que no hi és des de un principi ja que la proximitat amb el sol impedia la seva condensació, la hipòtesi de la procedència de l’aigua és bassa en el xocs d’uns asteroides que la portaven d’una orbita més extensa.
L’escenari per a la vida pel qual apareix està ben definit, un interior molt calent, volcànic, els quals quan és van originar, el primers organismes es van adaptar a els espais càlides. Una atmosfera densa sense oxigen en un planeta oceànic.
L’experiment clau va ser el de Stanley Miller, que va sintetitzar aminoàcids, a partir d’amoníac, vapor d’aigua i metà, que eren gasos de l’atmosfera primitiva. Va simular l’atmosfera per intentar crear elements i essers vius: No va aconseguir crear vida , però si va tenir un gran valor històric.
A part de la definició expressada anteriorment, per norma general, el concepte de vida està definit com l’estat entremig entre el naixement i la mort sense tenir mai una definició exacta, perquè s’utilitza de diferents formes i dona peu a ambigüitats, com la vida extraterrestre que també forma part d’un dels apartats d’aquest el nostre treball d’investigació
La Terra és segons totes les investigacions conegudes fins ara, l’únic lloc conegut amb vida, això es possible degut a la quantitat de formes de vida que hi ha al planeta, l’anomenada biosfera, que fa 3.500 milions d’anys va començar a evolucionar i no té un límit d’evolució marcat. És dius segons algun model científic com la teoria de Gaia, que la vida sobre la terra es possible gracies a les condicions climàtiques que afavoreixen el desenvolupament del conjunt d’espècies que la formen.
Proves de l’evolució:
La teoria de l’evolució es una explicació científica, basada en dades obtingudes per observació, que ens porta a la conclusió que l’aparició i diversificació de les espècies es un procés natural.
- Prova paleontològica:
Demostra la existència de un procés de canvi, gràcies a la presència de restes fòssils de flora y fauna extingida i la seva distribució en els estrats. Quan es comparen les restes fòssils d’organismes d’èpoques diferents es poden saber els canvis que han sofert les espècies en el temps. Al conjunt de fòssils ordenats de més a menys antiguitat que permeten conèixer la història evolutiva d’un grup se’ls coneix amb el nom de sèrie filogenètica.
Existeixen evidències clares de ponts entre dos grups d’éssers como entre els rèptils i les aus. Això es una evidència clara de la evolució des dels petits dinosaures del mesozoic i les aus actuals. Un altre exemple es la evolució dels cavalls per adaptar-se a les grans prades obertes per les quals corrien.
- Prova de la anatomia comparada:
Diferents espècies presenten parts del seu organisme constituïdes sota un mateix esquema estructural, fent visible una homologia entre òrgans. Per això es veu un origen i un desenvolupament comú durant un període de temps.
Un exemple són les extremitats anteriors dels humans, ratpenats o balenes, que tenen una estructura, desenvolupament embrionari o relació amb altres òrgans bàsicament igual.
Existeixen òrgans anomenats vestigials, que es mantenen presents a cada generació i que no realitzen cap funció, per exemple, a l’ésser humà tenim el còccix, que es la antiguitat de la cua.
- Prova bioquímica comparada:
S’han trobat semblances de caràcter bioquímic que constitueixen una de les característiques més destacables de l’escala evolutiva. Un exemple el trobem en la hemoglobina dels eritròcits; només es diferència en dotze amonoàcids entre un humà y un ximpanzé. Bàsicament presenta la mateixa estructura en tots els vertebrats
- Prova embriològica:
En totes les espècies trobem característiques ancestrals similars en el desenvolupament embrionari, i que desapareixen durant dit procés.
- Prova de adaptació:
En 1848 es va trobar una papallona a Manchester que va sofrir una mutació al color negre després de que s’adaptés al ennegriment dels troncs de bedoll produït pels fums de les fàbriques. Aquestes papallones, originàriament de color blanc, es posaven sobre els troncs amb les ales obertes, sent fàcilment detectades per les aus.
- Prova de la distribució geogràfica:
El fet de que no existeixi una presència uniforme d’espècies en tot el planeta, es una prova de que les barreres geogràfiques o els mecanismes de dispersió han impedit aquesta distribució, a pesar de que existeixin hàbitats apropiats per al seu desenvolupament, com és el cas d’Austràlia, on les guineus i els conills han estat introduïts artificialment.
- Proves de la domesticació:
Són un clar exemple evolutiu provocat en aquest cas per la mà de l’home. Les activitats agrícoles o ramaderes dels humans han proporcionat un camp d’experimentació en animals i vegetals; així, s’ha aconseguit una gran variabilitat de formes molt diferents d’espècimens ancestrals . Un exemple són els encreuaments de races entre gossos, cavalls, vaques, ovelles, gallines o plantes comestibles, sobretot cereals. Tot això es resultat de canvis evolutius controlats.
Selecció natural
És el procés que dirigeix l’evolució de les espècies, d’acord amb el darwinisme. Aquesta es la teoria evolucionista acceptada actualment.
Segons Darwin, en qualsevol població els individus són diferents entre ells. Els individus d’una població tenen caràcters que són heretables a la descendència. Així doncs, és sobre aquest conjunt de caràcters sobre els que opera la selecció natural. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran major descendència ja que s’adaptaran millor al seu ambient i per tant amb aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació.
Així, per exemple, en el passat hi devia haver girafes amb el coll curt i unes poques girafes amb el coll llarg. Les que tenen el coll llarg arribaven més amunt per alimentar-se i alimentar-se de les fulles de les capçades dels arbres més que les que tenen el coll curt. Aleshores, les girafes de coll llarg, més ben alimentades es podien reproduir més i passar el seus caràcters a la descendència de manera que cada cop hi hagué més girafes de coll llarg fins que totes les girafes tingueren el coll llarg.
La selecció natural és la innovació central de les idees de Darwin, ja que l'evolució ja havia estat prèviament per d'altres, com Lamarck, però amb mecanismes diferents.
Selecció artificial
Es una tècnica de control reproductiu mediant la qual l’home altera els gens d’organismes domèstics i/o cultivats. Aquesta tècnica opera a sobre de característiques hereditàries de les especies, augmenta’n la freqüència amb la que apareixen certes variacions en les següents generacions. Això produeix una evolució dirigida, en la qual, les preferències humanes determinen trets que permeten la supervivència.
El terme va ser definit per en Charles Darwin en contrast al procés de la selecció natural, en el que la capacitat de propagar-se els trets depèn a les millores de la supervivència degudes a l'adaptació a l'hàbitat de l'organisme. La selecció artificial que produeix un empitjorament de l'espècie des del punt de vista humà és anomenada selecció negativa.
Charles Robert Darwin
Va néixer a Shrewsbury, Shropshire, Anglaterra el 1809 i va morir el 19 de abril de 1882 en Downe, Kent (Anglaterra).
Va ser un naturalista que va postular que totes les especies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procés de selecció natural. Aquesta teoria, la de la selecció natural, no va ser acceptada científicament fins al 1930 i ara és la base de la síntesi evolutiva moderna.
Darwin va desenvolupar el seu interès en la història natural mentre estudiava medicina a la Universitat d'Edimburg, i posteriorment teologia a Cambridge
Va estar cinc anys de travessia a l’HMS Beagle. Allà es va erigir com un eminent geòleg, les observacions i les teories del qual donaven suport a les idees uniformistes de Charles Lyell. La publicació del seu diari de viatge el va fer famós com a autor popular.
Darwin va quedar desconcertat per la distribució geogràfica de la fauna i dels fòssils. A partir de aquí va estudiar la transmutació de les espècies i va concebre la seva teoria de la selecció natural.
Amb la publicació de L'origen de les espècies el 24 de novembre de 1859, Darwin va poder establir l'evolució per descendència comuna. Va examinar l'evolució humana i la selecció sexual a La descendència de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, seguit de L'expressió de les emocions en els homes i els animals. La seva investigació sobre les plantes va ser publicada en una sèrie de llibres i en l'últim, examinava els cucs de terra i els seus efectes al sòl.[
Darwin va tenir un gran reconeixement quan va morir. Va ser una de les cinc úniques persones del segle XIX que no pertanyien a la reialesa en rebre un funeral d'estat, i va ser enterrat a l'abadia de Westminster.
Jean-Baptiste Lamarck
Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de La Marck, va néixer l’1 d’agost de 1744 i va morir el 18 de desembre de 1829.
Va ser un naturalista francés i un dels primers en defensar la idea de l’evolució dels ésser vius i proposar una teoria coherent sobre l’evolució de la vida a partir de lleis naturals basades en l’herència dels caràcters adquirits. També se li atribueix l’encunyament del terme biologia.
L’any 1809, es va publicar la seva obra principal, Filosofia zoològica. Curiosament, aquesta data coincideix amb el naixement de Charles Robert Darwin.
Extincions:
Les grans extincions
Primera extinció: es va donar fa uns 435 milions d'anys (paleozoic -era primària). Es creu que la causa fou una llarga glaciació que quasi acaba amb la vida marina, alguns peixos varen sobreviure i els invertebrats pagaren un fort tribut.
Segona extinció, extinció massiva del Devonià superior: fa uns 367 milions d'anys (Devonià). Desapareixen un gran nombre d'espècies de peixos i el 70 % dels invertebrats marins.
Tercera extinció, extinció permiana: es donà fa uns 245 milions d'anys (entre la era primària i secundària). Fou la més letal de totes; van desaparèixer el 90% de les espècies marines i terrestres, el 98% dels crinoïdeus, 78 % dels braquiòpodes, 76% de briozous, 71% de cefalòpodes, 21 famílies de rèptils i 6 d'amfibis, a més a més d'un gran nombre d'insectes. Els trilobits s'extingiren.
Quarta extinció: fa uns 210 milions d'anys (Triàsic). Desapareixen el 75% dels invertebrats marins i s'extingeixen els rèptils amb caràcters mamiferians, donant pas als dinosaures.
Cinquena extinció, extinció del Cretaci - Terciari: la més famosa, fa uns 65 milions d'anys. Es produeix l'extinció dels dinosaures i ammonits. Els mamífers s'estenen pels espais terrestres i els peixos s'apoderen dels mars.
Causes de les extincions:
Anòxia: falta d’oxigen a l’aigua marina
Efecte domino
Vulcanisme – escalfament –anòxia – extinció massiva
Els orígens de l'ésser humà. La teoria de l'evolució.
Durant segles es va intentar explicar l’origen del món i de l'ésser humà mitjançant mites i llegendes.
En el segle XIX, les idees i les investigacions d'alguns científics van permetre d'iniciar el canvi cap a una explicació científica que ha desvetllat moltes de les incògnites sobre aquestes dues grans qüestions.
El naturalista Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució en l'obra “L'origen de les espècies”, publicada el 1859. Gràcies a l'observació de la natura i de restes fòssils, és a dir, de restes d'animals i plantes incrustats en les pedres ara fa milions d'anys, Darwin va demostrar que el món dels éssers vius no és estàtic, sinó que canvia constantment.
Darwin explicava el canvi de la manera següent:
- Els individus d'una mateixa espècie no són tots exactament iguals, dins de les espècies hi ha una gran variabilitat.
- Els individus que s'adapten més bé al medi ambient (per exemple, els que pel seu color es camuflen millor de cara ais depredadors) són els que sobreviuen i es reprodueixen més. La natura fa, doncs, una selecció natural, és a dir, elegeix les característiques que permeten als individus de sobreviure i reproduir-se.
Charles Darwin (1809-1882) va participar en una expedició científica a bord de la nau Beagle amb el propòsit d’elaborar mapes de les costes d’Amèrica del Sud per a la Corona britànica.
Durant els cinc anys que va durar el viatge, Darwin va poder recollir dades sobre les espècies animals i vegetals de la zona, i també de fòssils d’animals i vegetals extingits. La publicació de “L'origen de les espècies” va ser el resultat de les observacions que va realitzar en aquell viatge.
La teoria de Darwin es va enfrontar al rebuig dels qui opinaven que aquestes idees sobre l'origen dels éssers vius no eren compatibles amb una concepció religiosa de la vida.
Els creacionistes interpretaven textualment les Sagrades Escriptures, afirmaven que tots els éssers vius van sorgir per un procés de creació divina i que no havien patit cap modificació considerable. Si certes espècies s'havien extingit era a causa d'algunes de les catàstrofes que descriu la Bíblia.
La teoria de Darwin no va poder explicar el perquè de la variabilitat dins les espècies ni com es transmetien els trets favorables d'una generació a una altra.
Al cap d'uns anys, els estudis de Gregor Mèndel (1822-1884) sobre l’herència dels caràcters, que van ser el punt de partida per a les investigacions de genètica posteriors, van donar la resposta a aquestes qüestions.
L'evolució de l'ésser humà.
De la espècie més antiga a la més moderna són:
Australopitecs, són els més nombrosos d'aquests fòssils. Si bé dins del grup existeixen moltes variants, es pot dir que es tracta d'éssers d'aspecte molt primitiu en els quals es barregen els caràcters humans i els simiescos.
Uns dels exemplars més antics d'australopitecs apareguts recentment a Etiòpia es remunten a fa 4.000.000 d'anys (afarensis), 3.000.000 (robustus), 1.600.000 (africanus) i s'accepta per als més moderns una antiguitat de 500.000 anys.
Les seves característiques més comuns són:
Bipedisme per la forma de la pelvis.
Capacitat craniana 600 cm3
Hàbitat la sabana africana.
Viu en bandes petites.
Alimentació omnívora i possiblement carronyaire
Homo habilis, els primers fòssils apareguts, van ser al barranc d'Olduvai (Tanzània), on ja s'havien descobert restes d'australopitecs, presenten un caràcter més «humà» que aquestes i han rebut dels seus descobridors, els esposos Leakey, amb una antiguitat d'1.800.000 anys, capacitat craniana de 700 cm3 mandíbula i mà més semblants a les de l'Homo sapiens que les dels australopitecs. Segons molts especialistes, aquests fòssils ja pertanyen al gènere Homo i, per tant, difereixen clarament dels australopitecs degut a les restes culturals trobades:
Eines de pedra: Choppers, còdols treballats per una cara, per obtenir una part tallant.
Proteccions del vent, això implica una modificació de l’hàbitat.
Capacitat per articular paraules
Cacera de forma col·lectiva
Homo erectus. Aquests fòssils humans tenen dates realment allunyades de nosaltres (un milió d'anys per als més antics, uns 500.000 per als més moderns). Aquí també es troben tipus diferents de fòssils humans que han estat agrupats amb el nom comú d'Homo erectus. El conjunt més nombrós és el format per les restes extretes a partir de 1923 de la cova de Zhouloutian (prop de Pequín). Aquest tipus humà va ser anomenat Sinanthropus pekinensis i presenta aquestes característiques:
- Talla semblant a la mitjana actual.
- Capacitat craniana d'uns 1.000 CM3.
- Grans arcs supraciliars.
- Mandíbula molt robusta.
- Dentició semblant a la de l'Homo sapiens, però no idèntica.
Presenten caràcters semblants al Sinanthropus uns altres fòssils apareguts, a Java (Pithecantropus erectus), a Algèria (Atlanthropus mauritanicus).
Homo sapiens neanderthalensis, amb una antiguitat que oscil·la entre uns 100.000 anys, els més antics, i uns 30.000 els més moderns. Es tracta de restes humanes que presenten les diferencies físiques següents respecte al tipus humà actual:
- Estatura més baixa d'1,55 m (actualment la mitjana és d'1,65).
- Capacitat del crani semblant a la de l'Homo sapiens (1.450 cm3 però amb certes diferencies de forma (front enfonsat, absència de barra, arcs supraciliars molt sortits, etc.).
Els primers fòssils d'aquest grup que van ser estudiats van aparèixer a Europa (l’Homo sapiens neanderthalensis), si bé més endavant es van descobrir fòssils semblants a diversos llocs d'Euràsia i d’Àfrica.
Homo sapiens sapiens. Els fòssils humans més moderns que es coneixen presenten uns caràcters físics pràcticament idèntics als de l'home actual. Aquests fòssils ja apareixen diferenciats en distants races, les mes conegudes de les quals són les descobertes a Europa (raça de Cromanyó, de Grimaldi, de Chancelade, etc.). Totes han estat sempre incloses dins l'actual grup humà: l’anomenat pels naturalistes Homo sapiens sapiens. Els més antics d'aquests fòssils es remunten a uns
40.000 anys enrere.
L'ésser humà actual pertany a l’espècie Homo sapiens sapiens.
Vida fora de la terra:
L’afició viatgera de l’esser humà s’ha accelerat en la nostra espècie. De moment ens ha portat fins a la lluna (1969) i ven aviat a mart.
En altres planetes com podria haver-hi a mart hi podria haver vida, bacteris em els sistemes hidrotermals i al subsòl
Que hi haurà mes allà del sistema solar?
No hi ha una definició concreta de vida, el científics tenen diferents definicions, com la de “la vida es desequilibri” que indica que res té una veritat absoluta , és diu que més, que no sols està formada per matèria i energia, ja que necessita fer servir diversos mecanismes per adaptar-se a les variacions de les condicions ambientals, és l’anomenada evolució
L’origen prové d’èpoques passades del nostre planeta, basades en el carboni i l’aigua:
El carboni format per una nebulosa, sorgeix de l’interior de la terra, es va acumular en la formació del planeta,els essers vius assimilen aquest carboni.
L’aigua que forma la major part de la terra, és diu que no hi és des de un principi ja que la proximitat amb el sol impedia la seva condensació, la hipòtesi de la procedència de l’aigua és bassa en el xocs d’uns asteroides que la portaven d’una orbita més extensa.
L’escenari per a la vida pel qual apareix està ben definit, un interior molt calent, volcànic, els quals quan és van originar, el primers organismes es van adaptar a els espais càlides. Una atmosfera densa sense oxigen en un planeta oceànic.
L’experiment clau va ser el de Stanley Miller, que va sintetitzar aminoàcids, a partir d’amoníac, vapor d’aigua i metà, que eren gasos de l’atmosfera primitiva. Va simular l’atmosfera per intentar crear elements i essers vius: No va aconseguir crear vida , però si va tenir un gran valor històric.
A part de la definició expressada anteriorment, per norma general, el concepte de vida està definit com l’estat entremig entre el naixement i la mort sense tenir mai una definició exacta, perquè s’utilitza de diferents formes i dona peu a ambigüitats, com la vida extraterrestre que també forma part d’un dels apartats d’aquest el nostre treball d’investigació
La Terra és segons totes les investigacions conegudes fins ara, l’únic lloc conegut amb vida, això es possible degut a la quantitat de formes de vida que hi ha al planeta, l’anomenada biosfera, que fa 3.500 milions d’anys va començar a evolucionar i no té un límit d’evolució marcat. És dius segons algun model científic com la teoria de Gaia, que la vida sobre la terra es possible gracies a les condicions climàtiques que afavoreixen el desenvolupament del conjunt d’espècies que la formen.
Proves de l’evolució:
La teoria de l’evolució es una explicació científica, basada en dades obtingudes per observació, que ens porta a la conclusió que l’aparició i diversificació de les espècies es un procés natural.
- Prova paleontològica:
Demostra la existència de un procés de canvi, gràcies a la presència de restes fòssils de flora y fauna extingida i la seva distribució en els estrats. Quan es comparen les restes fòssils d’organismes d’èpoques diferents es poden saber els canvis que han sofert les espècies en el temps. Al conjunt de fòssils ordenats de més a menys antiguitat que permeten conèixer la història evolutiva d’un grup se’ls coneix amb el nom de sèrie filogenètica.
Existeixen evidències clares de ponts entre dos grups d’éssers como entre els rèptils i les aus. Això es una evidència clara de la evolució des dels petits dinosaures del mesozoic i les aus actuals. Un altre exemple es la evolució dels cavalls per adaptar-se a les grans prades obertes per les quals corrien.
- Prova de la anatomia comparada:
Diferents espècies presenten parts del seu organisme constituïdes sota un mateix esquema estructural, fent visible una homologia entre òrgans. Per això es veu un origen i un desenvolupament comú durant un període de temps.
Un exemple són les extremitats anteriors dels humans, ratpenats o balenes, que tenen una estructura, desenvolupament embrionari o relació amb altres òrgans bàsicament igual.
Existeixen òrgans anomenats vestigials, que es mantenen presents a cada generació i que no realitzen cap funció, per exemple, a l’ésser humà tenim el còccix, que es la antiguitat de la cua.
- Prova bioquímica comparada:
S’han trobat semblances de caràcter bioquímic que constitueixen una de les característiques més destacables de l’escala evolutiva. Un exemple el trobem en la hemoglobina dels eritròcits; només es diferència en dotze amonoàcids entre un humà y un ximpanzé. Bàsicament presenta la mateixa estructura en tots els vertebrats
- Prova embriològica:
En totes les espècies trobem característiques ancestrals similars en el desenvolupament embrionari, i que desapareixen durant dit procés.
- Prova de adaptació:
En 1848 es va trobar una papallona a Manchester que va sofrir una mutació al color negre després de que s’adaptés al ennegriment dels troncs de bedoll produït pels fums de les fàbriques. Aquestes papallones, originàriament de color blanc, es posaven sobre els troncs amb les ales obertes, sent fàcilment detectades per les aus.
- Prova de la distribució geogràfica:
El fet de que no existeixi una presència uniforme d’espècies en tot el planeta, es una prova de que les barreres geogràfiques o els mecanismes de dispersió han impedit aquesta distribució, a pesar de que existeixin hàbitats apropiats per al seu desenvolupament, com és el cas d’Austràlia, on les guineus i els conills han estat introduïts artificialment.
- Proves de la domesticació:
Són un clar exemple evolutiu provocat en aquest cas per la mà de l’home. Les activitats agrícoles o ramaderes dels humans han proporcionat un camp d’experimentació en animals i vegetals; així, s’ha aconseguit una gran variabilitat de formes molt diferents d’espècimens ancestrals . Un exemple són els encreuaments de races entre gossos, cavalls, vaques, ovelles, gallines o plantes comestibles, sobretot cereals. Tot això es resultat de canvis evolutius controlats.
Selecció natural
És el procés que dirigeix l’evolució de les espècies, d’acord amb el darwinisme. Aquesta es la teoria evolucionista acceptada actualment.
Segons Darwin, en qualsevol població els individus són diferents entre ells. Els individus d’una població tenen caràcters que són heretables a la descendència. Així doncs, és sobre aquest conjunt de caràcters sobre els que opera la selecció natural. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran major descendència ja que s’adaptaran millor al seu ambient i per tant amb aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació.
Així, per exemple, en el passat hi devia haver girafes amb el coll curt i unes poques girafes amb el coll llarg. Les que tenen el coll llarg arribaven més amunt per alimentar-se i alimentar-se de les fulles de les capçades dels arbres més que les que tenen el coll curt. Aleshores, les girafes de coll llarg, més ben alimentades es podien reproduir més i passar el seus caràcters a la descendència de manera que cada cop hi hagué més girafes de coll llarg fins que totes les girafes tingueren el coll llarg.
La selecció natural és la innovació central de les idees de Darwin, ja que l'evolució ja havia estat prèviament per d'altres, com Lamarck, però amb mecanismes diferents.
Selecció artificial
Es una tècnica de control reproductiu mediant la qual l’home altera els gens d’organismes domèstics i/o cultivats. Aquesta tècnica opera a sobre de característiques hereditàries de les especies, augmenta’n la freqüència amb la que apareixen certes variacions en les següents generacions. Això produeix una evolució dirigida, en la qual, les preferències humanes determinen trets que permeten la supervivència.
El terme va ser definit per en Charles Darwin en contrast al procés de la selecció natural, en el que la capacitat de propagar-se els trets depèn a les millores de la supervivència degudes a l'adaptació a l'hàbitat de l'organisme. La selecció artificial que produeix un empitjorament de l'espècie des del punt de vista humà és anomenada selecció negativa.
Charles Robert Darwin
Va néixer a Shrewsbury, Shropshire, Anglaterra el 1809 i va morir el 19 de abril de 1882 en Downe, Kent (Anglaterra).
Va ser un naturalista que va postular que totes les especies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procés de selecció natural. Aquesta teoria, la de la selecció natural, no va ser acceptada científicament fins al 1930 i ara és la base de la síntesi evolutiva moderna.
Darwin va desenvolupar el seu interès en la història natural mentre estudiava medicina a la Universitat d'Edimburg, i posteriorment teologia a Cambridge
Va estar cinc anys de travessia a l’HMS Beagle. Allà es va erigir com un eminent geòleg, les observacions i les teories del qual donaven suport a les idees uniformistes de Charles Lyell. La publicació del seu diari de viatge el va fer famós com a autor popular.
Darwin va quedar desconcertat per la distribució geogràfica de la fauna i dels fòssils. A partir de aquí va estudiar la transmutació de les espècies i va concebre la seva teoria de la selecció natural.
Amb la publicació de L'origen de les espècies el 24 de novembre de 1859, Darwin va poder establir l'evolució per descendència comuna. Va examinar l'evolució humana i la selecció sexual a La descendència de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, seguit de L'expressió de les emocions en els homes i els animals. La seva investigació sobre les plantes va ser publicada en una sèrie de llibres i en l'últim, examinava els cucs de terra i els seus efectes al sòl.[
Darwin va tenir un gran reconeixement quan va morir. Va ser una de les cinc úniques persones del segle XIX que no pertanyien a la reialesa en rebre un funeral d'estat, i va ser enterrat a l'abadia de Westminster.
Jean-Baptiste Lamarck
Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de La Marck, va néixer l’1 d’agost de 1744 i va morir el 18 de desembre de 1829.
Va ser un naturalista francés i un dels primers en defensar la idea de l’evolució dels ésser vius i proposar una teoria coherent sobre l’evolució de la vida a partir de lleis naturals basades en l’herència dels caràcters adquirits. També se li atribueix l’encunyament del terme biologia.
L’any 1809, es va publicar la seva obra principal, Filosofia zoològica. Curiosament, aquesta data coincideix amb el naixement de Charles Robert Darwin.
Extincions:
Les grans extincions
Primera extinció: es va donar fa uns 435 milions d'anys (paleozoic -era primària). Es creu que la causa fou una llarga glaciació que quasi acaba amb la vida marina, alguns peixos varen sobreviure i els invertebrats pagaren un fort tribut.
Segona extinció, extinció massiva del Devonià superior: fa uns 367 milions d'anys (Devonià). Desapareixen un gran nombre d'espècies de peixos i el 70 % dels invertebrats marins.
Tercera extinció, extinció permiana: es donà fa uns 245 milions d'anys (entre la era primària i secundària). Fou la més letal de totes; van desaparèixer el 90% de les espècies marines i terrestres, el 98% dels crinoïdeus, 78 % dels braquiòpodes, 76% de briozous, 71% de cefalòpodes, 21 famílies de rèptils i 6 d'amfibis, a més a més d'un gran nombre d'insectes. Els trilobits s'extingiren.
Quarta extinció: fa uns 210 milions d'anys (Triàsic). Desapareixen el 75% dels invertebrats marins i s'extingeixen els rèptils amb caràcters mamiferians, donant pas als dinosaures.
Cinquena extinció, extinció del Cretaci - Terciari: la més famosa, fa uns 65 milions d'anys. Es produeix l'extinció dels dinosaures i ammonits. Els mamífers s'estenen pels espais terrestres i els peixos s'apoderen dels mars.
Causes de les extincions:
Anòxia: falta d’oxigen a l’aigua marina
Efecte domino
Vulcanisme – escalfament –anòxia – extinció massiva
Els orígens de l'ésser humà. La teoria de l'evolució.
Durant segles es va intentar explicar l’origen del món i de l'ésser humà mitjançant mites i llegendes.
En el segle XIX, les idees i les investigacions d'alguns científics van permetre d'iniciar el canvi cap a una explicació científica que ha desvetllat moltes de les incògnites sobre aquestes dues grans qüestions.
El naturalista Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució en l'obra “L'origen de les espècies”, publicada el 1859. Gràcies a l'observació de la natura i de restes fòssils, és a dir, de restes d'animals i plantes incrustats en les pedres ara fa milions d'anys, Darwin va demostrar que el món dels éssers vius no és estàtic, sinó que canvia constantment.
Darwin explicava el canvi de la manera següent:
- Els individus d'una mateixa espècie no són tots exactament iguals, dins de les espècies hi ha una gran variabilitat.
- Els individus que s'adapten més bé al medi ambient (per exemple, els que pel seu color es camuflen millor de cara ais depredadors) són els que sobreviuen i es reprodueixen més. La natura fa, doncs, una selecció natural, és a dir, elegeix les característiques que permeten als individus de sobreviure i reproduir-se.
Charles Darwin (1809-1882) va participar en una expedició científica a bord de la nau Beagle amb el propòsit d’elaborar mapes de les costes d’Amèrica del Sud per a la Corona britànica.
Durant els cinc anys que va durar el viatge, Darwin va poder recollir dades sobre les espècies animals i vegetals de la zona, i també de fòssils d’animals i vegetals extingits. La publicació de “L'origen de les espècies” va ser el resultat de les observacions que va realitzar en aquell viatge.
La teoria de Darwin es va enfrontar al rebuig dels qui opinaven que aquestes idees sobre l'origen dels éssers vius no eren compatibles amb una concepció religiosa de la vida.
Els creacionistes interpretaven textualment les Sagrades Escriptures, afirmaven que tots els éssers vius van sorgir per un procés de creació divina i que no havien patit cap modificació considerable. Si certes espècies s'havien extingit era a causa d'algunes de les catàstrofes que descriu la Bíblia.
La teoria de Darwin no va poder explicar el perquè de la variabilitat dins les espècies ni com es transmetien els trets favorables d'una generació a una altra.
Al cap d'uns anys, els estudis de Gregor Mèndel (1822-1884) sobre l’herència dels caràcters, que van ser el punt de partida per a les investigacions de genètica posteriors, van donar la resposta a aquestes qüestions.
L'evolució de l'ésser humà.
De la espècie més antiga a la més moderna són:
Australopitecs, són els més nombrosos d'aquests fòssils. Si bé dins del grup existeixen moltes variants, es pot dir que es tracta d'éssers d'aspecte molt primitiu en els quals es barregen els caràcters humans i els simiescos.
Uns dels exemplars més antics d'australopitecs apareguts recentment a Etiòpia es remunten a fa 4.000.000 d'anys (afarensis), 3.000.000 (robustus), 1.600.000 (africanus) i s'accepta per als més moderns una antiguitat de 500.000 anys.
Les seves característiques més comuns són:
Bipedisme per la forma de la pelvis.
Capacitat craniana 600 cm3
Hàbitat la sabana africana.
Viu en bandes petites.
Alimentació omnívora i possiblement carronyaire
Homo habilis, els primers fòssils apareguts, van ser al barranc d'Olduvai (Tanzània), on ja s'havien descobert restes d'australopitecs, presenten un caràcter més «humà» que aquestes i han rebut dels seus descobridors, els esposos Leakey, amb una antiguitat d'1.800.000 anys, capacitat craniana de 700 cm3 mandíbula i mà més semblants a les de l'Homo sapiens que les dels australopitecs. Segons molts especialistes, aquests fòssils ja pertanyen al gènere Homo i, per tant, difereixen clarament dels australopitecs degut a les restes culturals trobades:
Eines de pedra: Choppers, còdols treballats per una cara, per obtenir una part tallant.
Proteccions del vent, això implica una modificació de l’hàbitat.
Capacitat per articular paraules
Cacera de forma col·lectiva
Homo erectus. Aquests fòssils humans tenen dates realment allunyades de nosaltres (un milió d'anys per als més antics, uns 500.000 per als més moderns). Aquí també es troben tipus diferents de fòssils humans que han estat agrupats amb el nom comú d'Homo erectus. El conjunt més nombrós és el format per les restes extretes a partir de 1923 de la cova de Zhouloutian (prop de Pequín). Aquest tipus humà va ser anomenat Sinanthropus pekinensis i presenta aquestes característiques:
- Talla semblant a la mitjana actual.
- Capacitat craniana d'uns 1.000 CM3.
- Grans arcs supraciliars.
- Mandíbula molt robusta.
- Dentició semblant a la de l'Homo sapiens, però no idèntica.
Presenten caràcters semblants al Sinanthropus uns altres fòssils apareguts, a Java (Pithecantropus erectus), a Algèria (Atlanthropus mauritanicus).
Homo sapiens neanderthalensis, amb una antiguitat que oscil·la entre uns 100.000 anys, els més antics, i uns 30.000 els més moderns. Es tracta de restes humanes que presenten les diferencies físiques següents respecte al tipus humà actual:
- Estatura més baixa d'1,55 m (actualment la mitjana és d'1,65).
- Capacitat del crani semblant a la de l'Homo sapiens (1.450 cm3 però amb certes diferencies de forma (front enfonsat, absència de barra, arcs supraciliars molt sortits, etc.).
Els primers fòssils d'aquest grup que van ser estudiats van aparèixer a Europa (l’Homo sapiens neanderthalensis), si bé més endavant es van descobrir fòssils semblants a diversos llocs d'Euràsia i d’Àfrica.
Homo sapiens sapiens. Els fòssils humans més moderns que es coneixen presenten uns caràcters físics pràcticament idèntics als de l'home actual. Aquests fòssils ja apareixen diferenciats en distants races, les mes conegudes de les quals són les descobertes a Europa (raça de Cromanyó, de Grimaldi, de Chancelade, etc.). Totes han estat sempre incloses dins l'actual grup humà: l’anomenat pels naturalistes Homo sapiens sapiens. Els més antics d'aquests fòssils es remunten a uns
40.000 anys enrere.
L'ésser humà actual pertany a l’espècie Homo sapiens sapiens.
Vida fora de la terra:
L’afició viatgera de l’esser humà s’ha accelerat en la nostra espècie. De moment ens ha portat fins a la lluna (1969) i ven aviat a mart.
En altres planetes com podria haver-hi a mart hi podria haver vida, bacteris em els sistemes hidrotermals i al subsòl
Que hi haurà mes allà del sistema solar?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
